Incontinència urinària: causes, tipus i PFMT
Entén la incontinència d'esforç, urgència i mixta, les causes principals i per què el PFMT és tractament conservador de primera línia.
La incontinència urinària afecta aproximadament 1 de cada 3 dones en alguna etapa de la seva vida, i molts homes, especialment els que han passat per una cirurgia prostàtica. Malgrat la seva prevalença, continua sent un dels problemes de salut menys reportats: vergonya, normalització i desconeixement de les opcions de tractament fan que moltes persones visquin anys amb un problema que té solució.
Aquesta guia explica els tipus principals d’incontinència, les seves causes, i per quin motiu el tractament conservador hauria de ser sempre el primer pas.
Veure la guia completa del sòl pelvià →
Tipus d’incontinència urinària
Incontinència d’esforç
Es produeix quan qualsevol augment de pressió abdominal —tossir, esternudar, riure, saltar, córrer, alçar pes— provoca una fuga d’orina involuntària.
La causa principal és una musculatura del sòl pelvià i/o dels mecanismes de tancament uretral que no aguanta prou davant l’augment de pressió. Factors de risc: part vaginal, sobre pes, tos crònica, esforços repetits o intensa activitat física d’impacte no preparada.
És el tipus que millor respon al PFMT: les guies NICE recomanen un mínim de 3 mesos de PFMT supervisat com a primera línia terapèutica.
Incontinència d’urgència (bufeta hiperactiva)
La bufeta hiperactiva es caracteritza per una necessitat sobtada i difícil de controlar d’orinar, que pot anar acompanyada o no de pèrdua d’orina. La persona sent que ha d’anar al bany immediatament i de vegades no arriba a temps.
La causa subjacent és la hiperactivitat del múscul detrusor: la bufeta es contrau sense que la persona ho vulgui. Els desencadenants habituals inclouen sentir l’aigua corrent, arribar a casa, temps fred o ansietat.
La resposta al PFMT és bona, especialment combinada amb tècniques de reeducació vesical (aprendre a aguantar progressivament).
Incontinència mixta
Combinació dels dos tipus anteriors. És la presentació més freqüent en la pràctica clínica. El tractament conservador s’enfoca primer en el component dominant.
Incontinència per sobredistensió (overflow)
Produïda per un bloqueig o per hipoactivitat del detrusor: la bufeta no es buidat completament i s’omple fins que es produeix un degoteig. Menys freqüent en dones, és més habitual en homes amb hipertròfia prostàtica o en persones amb neuropaties.
Causes i factors de risc
| Factor | Impacte |
|---|---|
| Embaràs i part vaginal | Estirament i possible lesió muscular i nerviosa |
| Sobrepès i obesitat | Augment de la pressió intraabdominal crònica |
| Tos crònica | Esforç repetit sobre el sòl pelvià |
| Menopausa | Reducció d’estrògens, atròfia dels teixits |
| Cirurgia prostàtica | Lesió dels mecanismes de tancament uretral |
| Estrenyiment crònic | Esforç defecatori repetit |
| Activitat física intensa | Impacte repetit sense condicionament del sòl pelvià |
Per què el PFMT és el tractament de primera línia
L’evidència científica és clara i consistente:
- NICE NG123 (UK): recomana com a primera opció per a la incontinència d’esforç “un mínim de 3 mesos de PFMT supervisat que inclogui com a mínim 8 contraccions de 3 sèries diàries.”
- Cochrane CD005654: el PFMT supervisat redueix significativament la freqüència i severitat de les pèrdues d’orina en comparació amb no fer res.
- ICS (Societat Internacional de Continència): inclou el PFMT com a primera línia per a tots els tipus d’incontinència funcional.
El PFMT no té efectes secundaris, és reversible, i és compatible amb qualsevol altra intervenció. Per tot això, s’ha de provar abans de plantejar cirurgia o medicació en la majoria de casos.
Explorar l’evidència científica →
El paper dels hàbits i del comportament vesical
A més del PFMT, hi ha canvis d’hàbits que complementen el tractament:
Hidratació adequada: ni massa ni massa poc. 1,5–2 litres d’aigua al dia. Reduir la cafeïna (cafè, te, refrescos de cola) i l’alcohol, que irriten la bufeta.
Reeducació vesical: per a la incontinència d’urgència, consisteix a entrenar la bufeta per aguantar progressivament més temps entre miccions. S’augmenta l’interval entre cada visita al bany de 15 en 15 minuts cada setmana.
Gestió de l’estrenyiment: l’esforç defecatori crònic lesiona el sòl pelvià. Una dieta rica en fibra, hidratació adequada i tècnica correcta per defecar (posar els peus sobre un reposapeus per alinear el recte) milloren la situació.
Pes corporal: perdre pes en cas de sobrepès té un impacte directe en la incontinència d’esforç, ja que redueix la pressió intraabdominal crònica.
Quan buscar ajuda professional
- Incontinència que no millora després de 8–12 setmanes de PFMT consistent
- Incontinència severa que afecta significativament la qualitat de vida
- Presència de dolor pelvià
- Sospita de prolapse d’òrgans pèlvics
- Infeccions d’orina de repetició
- Hematúria (sang a l’orina)
FAQ
La incontinència urinària és normal a mesura que envellim?
És freqüent, però no normal ni inevitable. Moltes persones la normalitzen com a part de l'envelliment o del postpart, però la incontinència és una disfunció tractable. El PFMT té evidència sòlida per millorar o resoldre molts casos.
Hauria d'evitar beure aigua per tenir menys escapes?
No. Reduir la ingesta de líquids pot concentrar l'orina, irritar la bufeta i empitjorar la urgència. Es recomana mantenir una hidratació adequada (1,5–2 litres/dia) i evitar excitants com la cafeïna i l'alcohol.
Quant de temps triga el tractament conservador a funcionar?
Amb adherència al PFMT, la majoria d'estudis mostren millores significatives entre les 8 i les 12 setmanes. Els resultats óptims s'assoleixen sovint entre els 3 i els 6 mesos.
Si el PFMT no funciona, quines opcions hi ha?
Existeixen opcions de segon nivell: medicació (anticolinèrgics o beta-3 agonistes per a la urgència), pessaris (per al prolapse), injeccions periuretrals, i cirurgia (mid-urethral sling per a la incontinència d'esforç severa). Totes s'han de valorar amb un especialista.
Articles relacionats
Guia per recuperar el sòl pelvià després del part: quan reprendre activitat, com progressar i quins signes d'alerta vigilar.
Aprèn què és el sòl pelvià, quins símptomes indiquen disfunció i com entrenar-lo amb exercicis basats en evidència.
Aprèn la tècnica correcta dels exercicis de Kegel, evita errors freqüents i progressa amb seguretat per millorar la funció del sòl pelvià.
Proveu Pelvisana: la guia a la pràctica
Pelvisana trasllada la teoria a rutines guiades, seguiment del progrés i contingut clínic adaptat.
